El Nadal i la mare que el va parir

Cada any la mateixa merda. La gent porta un xip a dins el cervell que aquests dies es torna boig. Aquest any he rebut més missatges que mai:
- Desde Katmandu us desitgem que tingueu un Nadal ple d'il·lusions i alegries. Bartolo i Bernarda
- Que aquestes festes portin pau i felicitat a casa vostra. Bon Nadal! Cirili.
I el què més emprenya és que escriuen els SMS en plural, per tal de poder fer una enviada massiva de missatges a déu i sa puta mare, com si volguessin fer un regal a Telefònica. Per molt amics meus que siguin, això és spam i ho esborro directament.
Llavors vas a les botigues i la mateixa merda. La gent no es conforma amb un bon dia i un adéu, sembla que si no deixes anar un bon nadal al sortir de l'establiment ets un indesitjable. Així com tampoc entenc com encara hi han subnormals que pengen un Papa Noel en el seu balcó: és odiós.
Això és un extrem. L'altre extrem d'aquestes festes el donen els gamarussos del govern, dient que a les escoles ja no es pot mencionar "vacances de Nadal" perquè va en contra del laïcisme de l'ensenyament públic, i que s'han de denominar "vacances d'hivern". Siguem raonables collons, tant fill de puta és el lumbreres que ha proposat aquesta vajanada con el desgraciat que envia missatges d'esperit nadalenc.

Ah! I per cap d'any us recomano una cosa: poseu el raïm al congelador perquè quedi ben duret i us l'aneu introduint dins l'anus fins arribar a 12, a mode de boles xineses nadalenques.

Ara vé Nadal, matarem el gay (tradicional catalana)

Boletaires de merda

Avui us vull parlar d'un tema de moda: els bolets i la mare que els va parir. Normalment la temporada de bolets ja era prou important a casa nostra, però bastant monopolitzada pels boletaires professionals, aquelles persones tant esquerpes i egoistes que es venten de les seves captures sense aportar cap altra mena de detall. Abans, els boletaires pixapins es passejaven una estona pel bosc fent de diumengers professionals, però quan es cansaven de no trobar una merda, anaven a alguna paradeta de Cal Rosal a omplir el cistell i se'n tornaven a la ciutat.

Doncs ara no! Ara hi ha un sector de boletaires pixapins disposats a enmerdar-se dins el bosc fins a les últimes conseqüències. I és que els indicis de fanatisme boletaire que he vist aquest any no els recordo d'altres anys.

Vaig anar al quiosc a comprar-me la revista Descobrir Catalunya (si, ho reconec, soc lector d'una revista diumengera...) i vaig trobar-me un article recomanant llocs on anar a buscar bolets. No sé com es pot ser tant subnormal com per publicar una merda com aquesta, i tampoc entenc com hi hauran hagut centenars de persones que s'hauran retrobat en aquests indrets de la revista amb cara de gilipolles.

Una altra mostra de bogeria boletaire la trobem en el projecte de diari que s'edita a Manresa: el Regió 7. Aquesta colla de desgraciats posen a disposició dels lectors, a canvi d'uns cupons, una puta merda de cistell per anar a buscar bolets, amb navalla de regal inclosa. No m'agradaria haver nascut bolet per anar a parar en una d'aquestes andròmines pixapines.

Per tant, us demano si us plau, que si aneu pel bosc i veieu alguna persona ingrata passejant aquest cistell dels collons, tracteu-lo de gilipolles a la cara. Si a més el veieu que porta un GPS a la mà, podeu anar directament a rebentar-li els morros a cops de puny. Tothom ha de poder rebre el què es mereix.

A Suïssa, que és un país molt avançat i educat, vem veure uns rètols als boscos que limitaven la captura de bolets a 2 quilos per persona i dia. Així m'agrada, amb dos collons! Ja m'agradaria veure els Agents Rurals de la Generalitat carretajant una bàscula pels camins i empapelant déu i sa puta mare.

Collons! Tanta mala llet em puja al cap, me'n vaig a prendre la pastilla...

El tren de la vergonya

Avui us vull parlar d'una de les desgràcies ferroviàries més gran del nostre país: la línia Barcelona - Puigcerdà. De bones a primeres no us semblarà un trajecte gaire important, però la veritat és que uneix quatre capitals comarcals de Catalunya: Granollers, Vic, Ripoll i Puigcerdà. Fins i tot és una línia internacional, ja que el tren creua la injusta frontera ceretana per fer la conexió amb els ferrocarrils francesos, a La Tor de Querol.



Entre Barcelona i Puigcerdà hi ha una distància aproximada de 170 quilòmetres, però sapigueu que si voleu realitzar aquest trajecte en tren us costarà 3 hores de viatge (sense comptar els habituals retrassos). Últimament hi han hagut obres al llarg del traçat per millorar-ne les ancestrals condicions, però aquestes no redueixen gaire el temps del trajecte. A més, han tingut la poca vergonya de canviar els trens que cobreixen aquest servei. Abans aquesta línia era considerada de Mitja Distància i els trens eren adaptats a les circumstàncies, amb seients esponjosos i còmodes. Ara ho han englobat tot com a servei de Rodalies i, conseqüentment, els trens que pugen a Puigcerdà són els mateixos que abans feien el servei fins a Vic. Són les mateixes unitats 447 que hi han a la línia de Rodalies de Manresa, amb seients durs com una pedra i espai interior destinat a dur passatgers a peu dret. Si el trajecte de Manresa a Barcelona amb aquests trens dura una hora i mitja i acabem amb el cul quadrat, imagineu-vos estar tres hores a dins d'aquestes andròmines!!!
Jo sempre li he vist una utilitat molt gran a aquest tren per acostar els esquiadors a les estacions d'esquí, ja que té una parada a Ribes de Freser (per anar a Núria en cremallera) i una altra a La Molina. A La Molina hi havia hagut antigament un telecadira que unia el barri de l'estació amb les pistes, que tornaria a tenir raó de ser si el tren fos ràpid i eficient. Si agafessim la correspondència amb els ferrocarrils francesos (SNCF) també podríem arribar en tren a les estacions d'esquí de Portet-Puymorens i Ax-les-Thermes. Si es realitzés una important inversió de diners per escurçar el temps del trajecte, seria factible poder sortir en tren des de Barcelona per anar a esquiar. Us imagineu la gent calçada amb botes i esquís a l'Estació de Sants?

De vegades m'agrada somiar en un ferrocarril digne i una societat més cívica i sostenible.

Per cert, aprofito l'avinentesa de parlar de trens per anunciar-vos que he creat un nou blog dedicat exclusivament al món del ferrocarril: http://trenpassio.blogspot.com/ Els trens són una afició molt desconeguda i incompresa en el nostre país, per això tinc ganes de donar-la a coneixer. Un altre tema serà veure com collons portaré al dia els tres blogs que tinc en marxa actualment. Quina feinada!!!

L'occità aixeca el cap

Aquest cap de setmana he anat a Tolosa de Llenguadoc, i m'ha fet molta il·lusió poder contemplar el bilingüisme d'aquesta placa de carrer:

Com sabreu, antigament, en el sud de França hi havia un país anomenat Occitània. El seu idioma pròpi, la llengua d'Oc, s'extenia des de l'Atlàntic fins els Alps italians. Però cal dir que els francesos encara són més feixistes que els espanyols, i amb la intenció d'unificar tot el territori francès van inculcar a la població la vulgaritat de les llengues regionals i van convertir aquestes cultures en reductes folclòrics. Però, si em permeteu el castellanisme, la mala herba no mor mai, i d'uns anys ençà aquesta llengua està trobant de mica en mica el seu espai en la societat. Existeixen escoles per a l'ensenyament en occità de la mainada (com les Bressoles catalanes o Ikastolas basques) i neixen moviments socials que reivindiquen la oficialitat d'aquesta llengua, que només és oficial a la Val d'Aran. França és un estat fortament centralista, on Paris exerceix una gran influència sobre la resta del país, i hi han occitans que potser s'adonen que el francès manté la pàtria unida però els deixa orfes d'un element tant important com la cultura. La diversitat cultural pot resultar contraproduent pel poder fàctic o econòmic d'un país, però enriqueix els seus habitants, i això és el què compta.

Us deixo amb un video del "Iutup" sobre les reivindicacions occitanes. Potser avui són quatre gats, però temps al temps...

Esforç editorial

Avui us vull recomanar una revista esportiva molt interessant, que es publica des del novembre del 2006. Es tracta de la revista ESFORÇ. Té una tirada de 10.000 exemplars i es pot trobar en certs quioscos, botigues esportives o gimnasos. Consta de 112 pàgines amb un xic d'excés publicitari, però amb un contingut fotogràfic molt artístic i fashion. Però sobretot destacaria tres aspectes que la fan única:

- Està escrita en català. S'agraeix molt "l'esforç" editorial que suposa tirar endavant publicacions en català i no caure en la deshonra de diaris tant fastigosos com l'Sport o el Mundo Deportivo. Aquests diaris trenquen la teoria que manté molta gent de relacionar el Barça amb el catalanisme.
- Es tracta el futbol al mateix nivell que els altres esports. En aquesta revista, a diferència dels diaris abans mencionats, el futbol no ofega la resta de disciplines esportives i ocupen tots el mateix espai, donant suport als esports "minoritaris".
- Reconeixement als esportistes nacionals: Als Països Catalans hi tenim bons esportistes que aquesta revista destaca a través de reportatges.

Si no heu tingut la oportunitat de trobar-vos-en cap en format de paper, podeu veure integrament tots els números de la revista a la seva pàgina web: http://www.esforc.com/

Sant Jaume FC

Aquest poble de la foto és Sant Jaume de Frontanyà, vist des del Cingle de les Forques. Aquest municipi berguedà destaca per ser el que té menys habitants de tot Catalunya, ja que sols hi viuen... en fi, busca-ho al Google!
Però des de les alçades es veuen unes línies blanques darrera el poble que criden l'atenció. Acostem-nos-hi una mica més. Vaja, vaja! Jo diria que és un camp de futbol!

Doncs si senyors! Aquesta gent no s'està d'òsties i dibuixen un camp de futbol allà on els rota, o simplement on bonament poden. Ara davallarem cap el poble per veure-ho de ben a prop:

Això si que són pebrots! Es podria dir que a Sant Jaume han creat una nova modalitat futbolística a l'estil "humor amarillo", que si ara esquivo un arbre, que si ara xuto pendent amunt. Almenys de manca d'ombra no es poden queixar!

Messi, Eto'o, Roberto Carlos, Ronaldo, i els que no conec: Veniu a jugar aquí, pijos milionaris fills de puta!!!!

Montilla indepe

L'altre dia vaig veure una imatge al diari que em va fer esgarrifar. Mireu-la bé, és impactant:


No, no, amics! No és la cara de capullo del nostre honorable (quin remei) President. Em refereixo al símbol del faristol des d'on parla. Es tracta d'un acte de les Joventuts Socialistes de Catalunya, en què va sortir-ne elegit un nou president. Però darrera d'aquest moviment polític juvenil s'amaga un logotip vergonyós. Si a la foto de dalt no us hi heu fixat bé, aquí teniu una imatge detallada:

Que les Joventuts d'ERC tinguin una estelada al seu logotip és justificable; que les Joventuts Nacionalistes de CiU també la tinguin, ja comença a ser preocupant; el que és intolerable és que en el logotip de les JSC hi surti una estelada representant un puny enlaire.

Havent vist això, jo em podria sumar a la insensatesa espanyolista: Montilla és independentista!!!!

Manresa, posa't guarra!

M'apunto a Manresa, sobretot si és per trinxar-la!

Menys mesquites i més puticlubs!

Art penitenciari

Si últimament heu passat per l'Avinguda Tudela de Manresa, suposo que haureu notat la presència d'una gran ferramenta que us haurà fet exclamar: "Què és aquesta puta merda?". Doncs sapigueu que això serà una plaça pública, que consta d'uns quants arbres raquítics envoltats per una estructura metàl·lica rodejada de reixes. Per salvar el desnivell existent entre la plaça i l'avinguda, s'han fet uns murs de formigó que afegeixen encara més caliu a la que potser serà la plaça més fashion de Merdesa, ai, Manresa.

Com ja sabeu, quan es va projectar la presó del Bages tothom es va posicionar en contra pels problemes que podria comportar, però ara aquesta desgràcia ens dóna els seus fruits. Per fi ha arribat a la gran capital la primera mostra d'art penitenciari, una plaça dedicada a l'equipament que la comarca necessitava, és el ja mundialment aclamat "Lledoner's style".

Fa una pila d'anys que l'Associació de Veïns de la Plaça Catalunya es barallava perquè aquest solar fos el pulmó verd del barri, però l'ajuntament ha superat llargament les expectatives i ens ha ofert aquesta meravellosa plaça, un espai on els més petits podran jugar a ser convictes, i on la presència de moros donarà un aire de Guantánamo a aquesta ciutat on cada actuació fa gala de la brillantor d'idees de l'equip municipal.

Jo, des d'aquest modest mitjà, faig una crida a tots els veïns i veïnes del barri. Un cop inaugurada la nostra envejadíssima plaça, organitzarem la I Vomitada Popular per donar-li la benvinguda que es mereix. Després de la gran trallada, omplirem uns quants bidons de vòmits i els buidarem a l'ajuntament en senyal d'eterna gratitut.

Ara seriosament, jo encara tinc la remota esperança que això serà provisional. No em faig a la idea que hi hagin tants subnormals com per projectar i aprovar aquesta porqueria.

Impresions de Liverpool

La setmana passada vaig anar a Liverpool a veure "sorrys" amb dos companys de feina, ja que ens van avançar una setmana de vacances de l'agost per culpa de la crisi (com tot). Perdoneu la meva falta d'originalitat, però imitaré el blog de l'amic Pordiosero i faré un resum del viatge en imatges. Podria posar fotos dels llocs bonics que vem visitar, però això faria baixar molt el nivell del blog. Per tant, aquí teniu un resum de les xorrades i bestieses que ens vem trobar:

El dimarts 3 de març al matí vem anar de visita per Liverpool. El tema de la merda dels gossos el tenen tant conscienciat que fan graffitis al terra i tot. La veritat és que de merda pel carrer n'hi havia moltíssima, però de merdes de gos no en vaig veure cap!
Vem veure la barberia més cara de Liverpool, on tallar-te el pel et costa un "runyó".
El dimarts a la tarda vem anar a l'estadi Anfield Road a veure un partit del Liverpool FC, que personalment vaig trobar molt aborrit, però el millor de tot va ser la cantada popular del "You'll Never Walk Alone". Em va cridar l'atenció l'educació que hi ha en aquell estadi: si dius paraulotes et foten al carrer!!! Ja m'agradaria veure-hi aquells del "Ho haveu vist!?"
Després del partit vem anar a menjar un tradicional "fish & chips", una delicatessen reservada als estomacs més valents. És un tall de peix desconegut amb un arrebossat monumental acompanyat de patates fregides amb els més selectes olis de fregidora. A la foto surt el què no vaig tenir collons d'acabar.

El dimecres dia 4 vem anar a visitar Chester, un poble molt pintoresc del sud de Liverpool, a tocar de Gal·les. Vem entrar a l'esglèsia amb intenció de veure algun escolanet, però ens vem endur una gran sorpresa al trobar-nos un self service en el seu interior. Cal dir que no vem tastar els pets de monja...

A Chester vem visitar l'únic museu que tenia entrada gratuïta, que era bastant merdós. Presumien d'estar adaptats al 100% per a persones minusvàlides. No m'extranya després d'haver vist l'ascensor més curt del món, per salvar un parell de graons.

El dijous dia 5 vem arribar-nos fins el nord de Gal·les per visitar Conwy, un petit poble enmurallat amb un castell medieval força interessant. Com que els ciutadans de Conwy no volien haver d'agafar el bus als afores, ara els conductors d'autobus cobren un plus de perillositat per haver de travessar les muralles amb una precisió quirúgica. Aquesta línia continua si que és inviolable!!!

Aquí estem molt ben acostumats, però allà dalt a tot arreu vem trobar pixadors comunitaris que treuen tota intimitat i inviten a la convivència entre homes, tot i que per alguns pot ser una font d'enveges. La qüestió és que en els lavabos anglesos es crea un microclima propiciat per la barreja d'orines alienes i la manca de pendent suficient a la part inferior del pixador cap el desguàs.
Per acabar, us diré que a Gal·les em vaig sentir a gust pel fet de ser una nació sense estat com nosaltres. Tenen un idioma propi, el galès, que és molt diferent a l'anglès. Em vaig aprendre quatre paraules en galès però ningú em va fer cas, per això diuen que només el parla el 20% de la població. Em va alegrar veure el distintiu a la matrícula d'aquest cotxe, però igual que aquí el portava molt poca gent.

Almenys tenen seleccions nacionals...

Publicitat pública

L'altre dia, passant pel carrer de darrera de l'Institut Lluís de Peguera de Manresa, vaig veure un detall que em va mosquejar. Potser ja fa molt temps que hi és, però em vaig adonar que una de les cistelles de basquet del pati de l'institut té patrocinador:

Si es tractés d'un centre d'ensenyament privat ho entendria, però que en un centre públic es faci publicitat d'una autoescola és vergonyós, ja que és un indret infestat de clients potencials per a aquest negoci. Per tant em sorgeixen les següents preguntes:

- Quin preu ha pagat aquesta autoescola per anunciar-se en un mitjà tant suculent?

- Quina part d'aquest preu ha repercutit directament en l'institut, més que a la butxaca d'algú?

- Realment "l'encertes" anant a aquesta autoescola?

El concepte tram-tren

Fa unes setmanes vaig llegir un article al Regió7 que tractava d'una proposta del Govern d'utilitzar un tramvia a Manresa, que alhora servís per comunicar-se amb poblacions del nord de la comarca a través de les actuals vies dels trens miners de Súria i Sallent. Sembla una idea bastant sonada però ja fa molts anys que s'està implantant amb èxit a Europa: és el concepte tram-tren. Tal com el seu nom indica, el tram-tren consisteix en un tramvia que recorre els carrers d'una ciutat però que s'uneix a les vies del ferrocarril convencional per poder donar servei a les poblacions o barris dels afores. Dit més fàcil: un tramvia utilitzat com a tren de rodalies. D'aquesta manera s'eviten els transbordaments d'un vehicle a un altre i s'estalvia material ferroviari.

La ciutat pionera on es va crear aquest sistema és la població alemanya de Karlsruhe, l'any 1992, on el tramvia de la ciutat agafa les vies de la Deutsche Bahn per servir de transport els pobles de tota la comarca. A Alemanya han seguit implantant aquest sistema les ciutats de Nordhausen, Saarbrücken i Kassel, entre d'altres. A França existeix el tram-tren de Paris i s'està realitzant el de la població alsaciana de Mulhouse. Espanya no està al marge d'aquest sistema i ja està en marxa un tram-tren que uneix la ciutat d'Alacant amb Benidorm i Dènia.

Aquest sistema de transport és altament eficaç, però també altament inviable si ho volem aplicar a Manresa. Espanya (i aquí incloc Catalunya) forma part de la Comunitat Europea, però la nostra societat no disposa d'unes qualitats europees que són bàsiques pel bon funcionament dels tramvies: l'educació i el respecte. Si en una ciutat cosmopolita com Barcelona ja hi van haver una pila de merders pel fet de conviure amb el tramvia, la caòtica circulació manresana no pot suportar de cap manera la presència d'un d'aquests vehicles. El que és més viable seria muntar un servei d'automotriu diesel que utilitzés les infrautilitzades vies dels trens miners. D'aquesta manera es crearien dues línies de tren:

- Línia del Cardener: Manresa, Parc de l'Agulla, Pineda de Bages, Presó dels Lledoners, Callús, Súria.

- Línia del Llobregat: Manresa, Parc de l'Agulla, Pineda de Bages, Ampans, Santpedor, Sallent.

També vaig llegir al Regió7, que es volia estudiar la proposta de fer un metro a Manresa. Doncs aquesta idea encara és més absurda que la del tramvia, ja que suposa una inversió molt superior a la quantitat de passatgers que utilitzarien (o amortitzarien) aquest servei, pel fet de tenir una àrea de cobertura massa limitada.

Publicitat enganyosa

Avui us vull comentar un anunci que m'ha fet molta ràbia. He anat al meu bar habitual (el Frankfurt Guimerà) i m'he posat a llegir el Mundo Deportivo. A l'última plana he trobat la font de la meva indignació:


Aquest anunci consisteix en un servei d'avisos al mòbil sobre les últimes actualitats esportives, però a la pantalla del mòbil hi surt una melé entre les seleccions argentina i sudafricana de rugby. Com a amant del rugby m'indigna que un diari presumeixi de pluriesportivitat, mentre que dos terços de les seves pàgines van destinades al fútbol. Em pregunto quin percentatge d'aquests missatges de mòbil no són sobre futbol. Almenys podrien ser sincers i posar la foto d'algun jugador multimilionari del barça, d'aquells que us fan caure la baba quan demostren el què són capaços de fer a cops de talonari, com el capullo d'en Messi per exemple.

No, we can't!

Ells són el melic del món. Si Estats Units es tira un pet, els vents atlàntics ens fan arribar tota la bafarada. Qui és president d'aquest país, es pot considerar president del món sencer. Enmig de tot això: un negre (no és un adjectiu despectiu, sinó descriptiu!).
Obama ha triumfat sobretot per la gran campanya mediàtica del "Yes, we can". És una tonteria, però està en boca de tothom, la gent està que no caga. Sembla una publicitat més pròpia de la Coca-Cola o de Nike que d'un partit polític.
Aquest paio ha arribat a president gràcies a les idees de canvi en una societat que ja estava fins els collons del Bush (tampoc era tant difícil superar una patata fregida McCain). Aquest fet em resulta fortament familiar amb el que va passar a Espanya: tothom va acabar fins els pebrots del PP i va sortir com a president el pallasso del Zapatero, argumentant el canvi que necessitava el país. Al principi molt talante i molta polla, però ha acabat sent un desgraciat igual que els altres. O sigui que Obama: "o-va-má" rápido que ZP, o se't mengen viu. Tenint com a precedent en Kenedy, algú ja ha fet apostes sobre quan de temps dura de president fins que el matin? Que en aquella banda de món hi han molts sonats!

Ara que hi penso, a mi se m'està enganxant la cultura yanky: cada dia estic més gras i porto un cotxe de benzina de gairebé 5 metres de llarg que gasta un ou. Per cert, els cotxes grossos deu ser una de les poques coses que no se'ns encomana dels nordamericans: us imagineu circular per Manresa amb aquells cotxassos??? Aleshores tothom em faria cas i us desplaçaríeu a peu.

Coprofacebook

Benvinguts de nou a aquesta merda de blog que vaig tancar per avorriment, però que en el fons he trobat a faltar una mica. Quan veia alguna cosa pel carrer que em cabrejava pensava: "si ara tingués el blog, m'hi cagaria!"

Quin millor tema per ressucitar aquest blog que el fenòmen del moment, la web d'internet que fa moure la societat actual dintre un mar d'excrements:

EL COPROFACEBOOK

Això mateix senyors i senyores, el facebook és una tifa gegant on tota la humanitat es refrega la merda mutuament. Fins i tot està mal vist no tenir un compte al facebook. La meva germana, els meus amics i amigues, els companys de feina, tothom em fa la mateixa pregunta: "tu estas al facebok???", i jo responc: "el facebook em sua la polla!!!" o "això és per tafaners"
Fins i tot aquest fenòmen ha posat de moda un verb i totes de seves declinacions: el verb AGREGAR. Només faig que sentir aquest verb per tot arreu: ja t'he agregat, saps qui té agregat el Fulanitu?, quan arribi a casa et busco i t'agrego, entre altre aplicacions del verb.
Abans la gent anava a la peixateria, al bar o al banc de la plaça per tafanejar les curiositats dels altres; ara tothom es troba al facebook en un entorn virtual de xafarderia i falsetat.

He de reconeixer que jo també he pecat. No n'estic gens orgullós i em fa molt de mal reconeixer-ho: jo també he estat al facebook!!!! Va ser per culpa d'un company de feina, que en un sopar va fer correr el bulo que al facebook hi sortia una nena maca de la feina ensenyant els pits. El rebombori va ser tal, que no em vaig poder resistir d'entrar a aquesta maleïda pàgina i registrar-me per veure tant preuat tresor. Llavors va resultar que per veure les fotos d'aquesta noia m'hi havia de fer amic, i que en realitat lo dels pits era trola. Aprofitant l'avinentesa, vaig estar xafardejant les fotos de les altres noies del curro i les persones agregades de la gent que conec. Aleshores vaig donar-me compte que el fenòmen facebook m'estava entrant a la sang, i per no caure en la desgràcia dels altres facebookistes vaig decidir donar-me de baixa al cap de dos dies. Per tant, considero que em queixo d'aquest fenòmen amb coneixement de causa. De fet, això del facebook és una moda com una altra, i tinc l'esperança que passarà aviat. Jo diria que a finals d'any ja ningú parlarà del coproface dels pebrots.

Espero que agregueu molts amics i sobretot, quan tingueu problemes o estigueu deprimits, expliqueu-me quants d'aquest amics del facebook us hauran ajudat, pringats!!!

Fins a la propera!