Boletaires de merda

Avui us vull parlar d'un tema de moda: els bolets i la mare que els va parir. Normalment la temporada de bolets ja era prou important a casa nostra, però bastant monopolitzada pels boletaires professionals, aquelles persones tant esquerpes i egoistes que es venten de les seves captures sense aportar cap altra mena de detall. Abans, els boletaires pixapins es passejaven una estona pel bosc fent de diumengers professionals, però quan es cansaven de no trobar una merda, anaven a alguna paradeta de Cal Rosal a omplir el cistell i se'n tornaven a la ciutat.

Doncs ara no! Ara hi ha un sector de boletaires pixapins disposats a enmerdar-se dins el bosc fins a les últimes conseqüències. I és que els indicis de fanatisme boletaire que he vist aquest any no els recordo d'altres anys.

Vaig anar al quiosc a comprar-me la revista Descobrir Catalunya (si, ho reconec, soc lector d'una revista diumengera...) i vaig trobar-me un article recomanant llocs on anar a buscar bolets. No sé com es pot ser tant subnormal com per publicar una merda com aquesta, i tampoc entenc com hi hauran hagut centenars de persones que s'hauran retrobat en aquests indrets de la revista amb cara de gilipolles.

Una altra mostra de bogeria boletaire la trobem en el projecte de diari que s'edita a Manresa: el Regió 7. Aquesta colla de desgraciats posen a disposició dels lectors, a canvi d'uns cupons, una puta merda de cistell per anar a buscar bolets, amb navalla de regal inclosa. No m'agradaria haver nascut bolet per anar a parar en una d'aquestes andròmines pixapines.

Per tant, us demano si us plau, que si aneu pel bosc i veieu alguna persona ingrata passejant aquest cistell dels collons, tracteu-lo de gilipolles a la cara. Si a més el veieu que porta un GPS a la mà, podeu anar directament a rebentar-li els morros a cops de puny. Tothom ha de poder rebre el què es mereix.

A Suïssa, que és un país molt avançat i educat, vem veure uns rètols als boscos que limitaven la captura de bolets a 2 quilos per persona i dia. Així m'agrada, amb dos collons! Ja m'agradaria veure els Agents Rurals de la Generalitat carretajant una bàscula pels camins i empapelant déu i sa puta mare.

Collons! Tanta mala llet em puja al cap, me'n vaig a prendre la pastilla...

El tren de la vergonya

Avui us vull parlar d'una de les desgràcies ferroviàries més gran del nostre país: la línia Barcelona - Puigcerdà. De bones a primeres no us semblarà un trajecte gaire important, però la veritat és que uneix quatre capitals comarcals de Catalunya: Granollers, Vic, Ripoll i Puigcerdà. Fins i tot és una línia internacional, ja que el tren creua la injusta frontera ceretana per fer la conexió amb els ferrocarrils francesos, a La Tor de Querol.



Entre Barcelona i Puigcerdà hi ha una distància aproximada de 170 quilòmetres, però sapigueu que si voleu realitzar aquest trajecte en tren us costarà 3 hores de viatge (sense comptar els habituals retrassos). Últimament hi han hagut obres al llarg del traçat per millorar-ne les ancestrals condicions, però aquestes no redueixen gaire el temps del trajecte. A més, han tingut la poca vergonya de canviar els trens que cobreixen aquest servei. Abans aquesta línia era considerada de Mitja Distància i els trens eren adaptats a les circumstàncies, amb seients esponjosos i còmodes. Ara ho han englobat tot com a servei de Rodalies i, conseqüentment, els trens que pugen a Puigcerdà són els mateixos que abans feien el servei fins a Vic. Són les mateixes unitats 447 que hi han a la línia de Rodalies de Manresa, amb seients durs com una pedra i espai interior destinat a dur passatgers a peu dret. Si el trajecte de Manresa a Barcelona amb aquests trens dura una hora i mitja i acabem amb el cul quadrat, imagineu-vos estar tres hores a dins d'aquestes andròmines!!!
Jo sempre li he vist una utilitat molt gran a aquest tren per acostar els esquiadors a les estacions d'esquí, ja que té una parada a Ribes de Freser (per anar a Núria en cremallera) i una altra a La Molina. A La Molina hi havia hagut antigament un telecadira que unia el barri de l'estació amb les pistes, que tornaria a tenir raó de ser si el tren fos ràpid i eficient. Si agafessim la correspondència amb els ferrocarrils francesos (SNCF) també podríem arribar en tren a les estacions d'esquí de Portet-Puymorens i Ax-les-Thermes. Si es realitzés una important inversió de diners per escurçar el temps del trajecte, seria factible poder sortir en tren des de Barcelona per anar a esquiar. Us imagineu la gent calçada amb botes i esquís a l'Estació de Sants?

De vegades m'agrada somiar en un ferrocarril digne i una societat més cívica i sostenible.

Per cert, aprofito l'avinentesa de parlar de trens per anunciar-vos que he creat un nou blog dedicat exclusivament al món del ferrocarril: http://trenpassio.blogspot.com/ Els trens són una afició molt desconeguda i incompresa en el nostre país, per això tinc ganes de donar-la a coneixer. Un altre tema serà veure com collons portaré al dia els tres blogs que tinc en marxa actualment. Quina feinada!!!

L'occità aixeca el cap

Aquest cap de setmana he anat a Tolosa de Llenguadoc, i m'ha fet molta il·lusió poder contemplar el bilingüisme d'aquesta placa de carrer:

Com sabreu, antigament, en el sud de França hi havia un país anomenat Occitània. El seu idioma pròpi, la llengua d'Oc, s'extenia des de l'Atlàntic fins els Alps italians. Però cal dir que els francesos encara són més feixistes que els espanyols, i amb la intenció d'unificar tot el territori francès van inculcar a la població la vulgaritat de les llengues regionals i van convertir aquestes cultures en reductes folclòrics. Però, si em permeteu el castellanisme, la mala herba no mor mai, i d'uns anys ençà aquesta llengua està trobant de mica en mica el seu espai en la societat. Existeixen escoles per a l'ensenyament en occità de la mainada (com les Bressoles catalanes o Ikastolas basques) i neixen moviments socials que reivindiquen la oficialitat d'aquesta llengua, que només és oficial a la Val d'Aran. França és un estat fortament centralista, on Paris exerceix una gran influència sobre la resta del país, i hi han occitans que potser s'adonen que el francès manté la pàtria unida però els deixa orfes d'un element tant important com la cultura. La diversitat cultural pot resultar contraproduent pel poder fàctic o econòmic d'un país, però enriqueix els seus habitants, i això és el què compta.

Us deixo amb un video del "Iutup" sobre les reivindicacions occitanes. Potser avui són quatre gats, però temps al temps...