No, we can't!

Ells són el melic del món. Si Estats Units es tira un pet, els vents atlàntics ens fan arribar tota la bafarada. Qui és president d'aquest país, es pot considerar president del món sencer. Enmig de tot això: un negre (no és un adjectiu despectiu, sinó descriptiu!).
Obama ha triumfat sobretot per la gran campanya mediàtica del "Yes, we can". És una tonteria, però està en boca de tothom, la gent està que no caga. Sembla una publicitat més pròpia de la Coca-Cola o de Nike que d'un partit polític.
Aquest paio ha arribat a president gràcies a les idees de canvi en una societat que ja estava fins els collons del Bush (tampoc era tant difícil superar una patata fregida McCain). Aquest fet em resulta fortament familiar amb el que va passar a Espanya: tothom va acabar fins els pebrots del PP i va sortir com a president el pallasso del Zapatero, argumentant el canvi que necessitava el país. Al principi molt talante i molta polla, però ha acabat sent un desgraciat igual que els altres. O sigui que Obama: "o-va-má" rápido que ZP, o se't mengen viu. Tenint com a precedent en Kenedy, algú ja ha fet apostes sobre quan de temps dura de president fins que el matin? Que en aquella banda de món hi han molts sonats!

Ara que hi penso, a mi se m'està enganxant la cultura yanky: cada dia estic més gras i porto un cotxe de benzina de gairebé 5 metres de llarg que gasta un ou. Per cert, els cotxes grossos deu ser una de les poques coses que no se'ns encomana dels nordamericans: us imagineu circular per Manresa amb aquells cotxassos??? Aleshores tothom em faria cas i us desplaçaríeu a peu.