dimarts, 13 d’octubre del 2009

L'occità aixeca el cap

Aquest cap de setmana he anat a Tolosa de Llenguadoc, i m'ha fet molta il·lusió poder contemplar el bilingüisme d'aquesta placa de carrer:


Com sabreu, antigament, en el sud de França hi havia un país anomenat Occitània. El seu idioma pròpi, la llengua d'Oc, s'extenia des de l'Atlàntic fins els Alps italians. Però cal dir que els francesos encara són més feixistes que els espanyols, i amb la intenció d'unificar tot el territori francès van inculcar a la població la vulgaritat de les llengues regionals i van convertir aquestes cultures en reductes folclòrics. Però, si em permeteu el castellanisme, la mala herba no mor mai, i d'uns anys ençà aquesta llengua està trobant de mica en mica el seu espai en la societat. Existeixen escoles per a l'ensenyament en occità de la mainada (com les Bressoles catalanes o Ikastolas basques) i neixen moviments socials que reivindiquen la oficialitat d'aquesta llengua, que només és oficial a la Val d'Aran. França és un estat fortament centralista, on Paris exerceix una gran influència sobre la resta del país, i hi han occitans que potser s'adonen que el francès manté la pàtria unida però els deixa orfes d'un element tant important com la cultura. La diversitat cultural pot resultar contraproduent pel poder fàctic o econòmic d'un país, però enriqueix els seus habitants, i això és el què compta.
Us deixo amb un video del "Iutup" sobre les reivindicacions occitanes. Potser avui són quatre gats, però temps al temps...